Textos propis

Ressenya de la conferència de Silvestre Vilaplana: Incentivar a llegir: missió (im)possible.

   
   En la setmana de activitats complementaries vaig assistir a la conferència de Silvestre Vilaplana en la que tractava el problema de la lectura en l’etapa escolar. Em va cridar l’atenció, perquè es un tema molt important des de el meu punt de vista però que no es tracta en conferències ni es un problema al que se li dona molta importància. També va ser un gran incentiu per anar que el conferenciant fora Silvestre Vilaplana, que és un autor que he tingut el plaer de llegir i això em provocava curiositat per veure com era en persona.

    A la introducció de la conferència hi va parlar una mestra de la universitat introduint al conferenciant. Va fer un breu repàs per tota la seva obra poètica i narrativa. Tot això va servir perquè els assistents sabessin qui era aquest home i què estava fent en aquesta sala. Va fer un breu repàs per tota la seva obra poètica i narrativa. Tot això va servir perquè els assistents sabessin qui era aquest home i què estava fent en aquesta sala.

Tothom sap com escriure un text argumentatiu o expositiu amb total precisió perquè és una cosa que s'ha ensenyat repetidament a l'escola. Però quan es tracta d'una exposició oral, és molt important fer una breu introducció sobre el que vas a parlar i per què vols parlar-ne. Això serveix perquè tothom que t'escolta no se senti perdut i pugui orientar-se durant la teva exposició. I és una cosa que no havia vist fer a cap conferenciant en les setmanes complementàries d'aquest any.

   Silvestre va començar parlant de la televisió i la seva gran influència en els nens d'avui en dia. És ben cert que s'ha convertit en el seu gran passatemps i se senten fortament influenciats per allò que veuen darrere d'aquesta pantalla. Va remarcar alguns fets que no havia tingut en compte, com el que els superherois que surten a les pel·lícules no llegeixen. Que aquells que són aficionats a la lectura solen ser o molt frikis i introvertits o acaben sent els dolents de la pel·lícula. Amb això no se li està donant una imatge positiva a la lectura .

   Va continuar la seva exposició deixant clar que els encarregats d'aconseguir que un nen llegeixi eren els professors. Segons ell, excepte rares excepcions, els pares no van a incentivar la lectura en els seus fills, així que tot queda en mans de l'escola. Això és una gran responsabilitat, ja que una persona que llegeix pot comprendre molt millor el món que l'envolta i fins i tot viatjar a altres mons fantàstics en un salt de pàgina si és el que necessita. I és una llàstima que això no estigui a l'abast de qualsevol nen.

   Una gran veritat que va dir va ser que llegir no és clau per a la vida, abans era fonamental i tothom volia tenir un mínim de cultura. Actualment vivim en un món en què les persones compren els llibres per quilos en mercats per omplir les seves prestatgeries i que tinguin un millor aspecte. Vivim en un món en què les noves tecnologies ens ofereixen tota la informació sense necessitat de mirar un diari. Les pel·lícules ens expliquen milions d'històries, ja siguin reals o de ficció, i els llibres ja no tenen res a oferir perquè són massa estàtics per a les noves generacions. Davant aquest problema, Silvestre diu que els llibres s'han d'adaptar, han de tenir noves tipografies i portades, sobretot els infantils.

També es planteja un dilema moral: descàrrega de llibres, a favor o en contra?. D'una banda, els joves d'avui en dia prefereixen estalviar per comprar alcohol abans que per a un llibre. I si poguessin obtenir gratuïtament i llegir-lo mitjançant un suport digital, probablement els resultaria molt més atraient la lectura. D'altra banda, això afecta indubtablement a les editorials.

Encara que és un dilema important, no hi va haver temps suficient com per debatre’l.  

El que sí que va quedar clar és que cal començar amb el bàsic en el món dels llibres i anar avançant cap a la complexitat. Primer el nen ha d'apreciar la lectura, ha de trobar alguna cosa que li agradi i li faci voler llegir més. Per a això, Silvestre, va donar dues grans pautes a seguir: els nens poden triar els seues pròpies lectures a primària, o almenys el gènere. I la segona: no es poden fer exàmens de lectura perquè només afegeixen pressió i no deixen al nen gaudir del llibre.

    La conclusió final de tota la conferència va ser que cal arriscar-se. És complicat saber amb exactitud què fer perquè a un nen li agradi llegir. Si comencem amb els clàssics potser mai vulguin tornar a llegir de nou després d'aquesta incomprensible lectura a tan ràpida edat. D'altra banda, si no els manen a l'escola és probable que mai els llegeixin. L'ideal seria començar amb lectures que els agradessin i anar pujant el nivell a poc a poc fins arribar als clàssics.

 Pel que fa a mi, llegir és una de les coses més importants en aquesta vida. Et pot reconfortar quan ningú més ho farà, t'ajudarà en els moments més confusos de la vida i t'aportarà milions d'experiències i saviesa sense moure't de l'habitació. Em sembla increïble que els llibres hagin estat relegats a un racó fosc d'una prestatgeria raconera.

Sí que és cert que els suports digitals tenen millors gràfics que unes pàgines en blanc i negre, però també atrofien la ment i el raonament. Ningú ha pensat que si el cervell no pensa per si mateix es torna inútil?

I per concloure, entenc que si els nens estan acostumats a les televisions, les consoles, els ordinadors, les tabletes... Busquem fer arribar la lectura a partir d'aplicacions que es puguin veure en aquests suports digitals. Però les pantalles fan molt més mal a la vista que un llibre, i em sembla que els nens ja tenen una càrrega visual important en el seu dia a dia com per incentivar encara més.

Crec que no només hauríem d'intentar que estimessin la lectura, sinó també als llibres.

________________________________________________
Ressenya del teatre d’improvisació. Xema Palanca.

   Durant la setmana d'activitats complementàries vam rebre la visita de Xema Palanca, un home que fa teatre amb els seus alumnes. Va ser una sort comptar amb la seva experiència en privat, on podíem treure el màxim d'aquesta experiència. Xema Palanca és coordinador de l'EMTA (Escola Municipal de Teatre d'Aldaia) on ha desenvolupat una tasca de teatre en l'educació a partir de la formació inicial amb tècniques que van des del Match d'Improvisació fins a l'adaptació o creació de textos teatrals.

En començar ens va dir que el teatre d'improvisació consistia en tres conceptes clau: escoltar, acceptar i ajudar. Així que, per treballar-los, anàvem a realitzar un seguit d'activitats consecutives que ens farien assimilar-los i comprendre’ls. Com que som persones adultes vam poder realitzar totes correctament en gairebé tres hores però érem conscients que amb els alumnes

   El primer va ser la part pràctica: vam començar amb activitats que ell mateix dirigeix ​​a les seves classes. En primer lloc vam fer una petita activitat de simular que ens trobàvem en un vaixell pirata. A continuació ens donava unes petites consignes, que s'anaven acumulant a poc a poc.

Després vam fer passar una pilota imaginària de mà en mà, on de mans indicava que l'havies atrapat i altra indicava que la deixaves anar. Aquesta activitat servia per aguditzar l'oïda i la imaginació cap a l'invisible. Posteriorment vam començar amb les imatges corporals. Consistia en que un company cap a una imatge amb el seu cos i a continuació una altra persona la complementava, de manera que el primer tornava al seu lloc i es quedava el segon que havia sortit. Després sortia a complementar la figura una tercera persona i així el segon podia tornar al lloc.

L'exercici que vam fer a continuació va ser el d'Alí-baba que consistia en que el professor, que es trobava inclòs en un gran centre format per nosaltres, cap a un gest mentre cantava Ali-baba i els quaranta lladres. Les dues persones que es trobaven al costat del professor repetien el gest. I Xema continuava fent gestos sense parar, mentre s'anaven estenent pel cercle com si es tractés de fer la onada.

Després passem a treballar l'escolta i la memòria. amb l'activitat de la maleta. Que consistia que, organitzats en un cercle, un dels integrants sortia al centre i deia: me'n vaig de viatge, agafo la maleta i em porto ... (s'inventava allò que volia). A continuació, sortia el següent i repetia això mentre afegia un objecte més. I d'aquesta manera es desenvolupava l'activitat fins que tots havien sortit.

També vam fer exercicis que van despertar el nostre cos, és a dir, implicaven certa coordinació i consciència de les nostres extremitats que consistia en que el professor feia seqüències de percussió amb el cos i nosaltres les repetíem.

En conclusió, Xema ens va dir les pedagogies que treballava:

–Pedagogia del treball: la millor manera de aprendre es treballant, posant els coneixements en pràctica.

–Pedagogia de l'emoció: es treballa molt millor i més ràpid quan el que fas t'emociona d'alguna manera, els coneixements poden resultar distants i sense connexions amb nosaltres mateixos. Per això és important que hi hagi emoció a l'hora de treballar aquests exercicis.

–Pedagogia de l'humor

–Pedagogia de l'optimisme: tot es pot fer si ho intentes.

–Pedagogia de l'autonomia: els nens han de conèixer les seves limitacions per poder superar-les, és important per a ells que vegin el que són capaços de fer per ells mateixos.

–Pedagogia de l'invisible: encara que no es vegin a simple vista, ni de manera immediata, els avenços que aconsegueixes hi són.

–Pedagogia del fracàs: els fracassos són el millor ensenyament, aprenem molt més dels errors que dels encerts.

He de dir que en un primer moment no estava molt convençuda de l'activitat, la idea de fer el ridícul en públic és bastant terrorífica per a mi, de manera que sempre intento passar desapercebuda.

Però resultaren ser activitats divertides i Xema va saber conquistar amb el seu humor per atrevir-nos amb tot el que proposava. No em penedeixo d'haver participat i de comprovar que són unes bones eines per crear una dinàmica de grup a la classe.

En conclusió, he pres nota per si mai trobo l'ocasió per posar algun dels exercicis en pràctica algun dia. Espero poder portar tan bé com Xema, amb l'humor i seguretat necessaris perquè tots et segueixin. I si alguna vegada Xema torna a donar alguna conferència no dubtaré a anar per continuar aprenent més del teatre d'improvisació.

Ressenya del I Congrés Internacional sobre l’ensenyament de la gramàtica.

   Durant la setmana d’activitats complementàries he assistit a la conferència de gramàtica que tingué lloc el 28 de febrer de 2014 pel matí i que formava part del I Congrés Internacional sobre l’ensenyament de la gramàtica. Vaig decidir entrar a la Sala 2 (moderada per Alícia Martí Climent) per curiositat del exponent alemany Carsten Sinner. La conferència estigué formada per:

   Sinner, Carsten / Asmus, Sabine (Universität Leipzig / Uniwersytet Szczecin) Enseñar gramática, ¿pero cuál? La enseñanza de lenguas en proceso de normalización en contexto exolingüístico

    Reig Gascón, Aina (Universitat Autònoma de Barcelona) Gestió del contingut en l'escriptura de textos informatius en una aula de primer cicle d'ESO

     Ribas Seix, Teresa; Guasch Boyé, Oriol (Universitat Autònoma de Barcelona) Concepcions del professorat respecte de la relació entre l'ensenyament dels usos lingüístics i la reflexió gramatical

     Comajoan Colomé, Llorenç (Universitat de Vic) Tendències actuals en l'ensenyament de la gramàtica L2 a adults: el cas del català.

   El primer en fer la seva ponència va ser Carsten Sinner i va parlar de la gramàtica que s’ha d’aprendre. En primer lloc, va destacar els problemes que podem trobar a l’hora d’ensenyar gramàtica:

–Les actituds lingüístiques negatives dels parlants.

–La falta de normes prescriptives

–Normes que competeixen les unes amb les altres i que terminen en confusió pels alumnes.

–Divergència entre l’estàndard i el seu ús real. No hi ha unió entre el que s’ensenya quan algú intenta aprendre un idioma amb el que es parla al carrer.

L’exponent va concloure amb la reflexió següent: és impossible ensenyar gramàtica sense atendre al context social de la llengua, és molt important donar explicacions sociolingüístiques a mesura que se va ensenyant la gramàtica. Això ens estalviaria errades de vocabulari i adequació al carrer. N’hi ha expressions habituals entre els natius que tothom que parla la llegua ho pot entendre però que no s’ensenyen quan s’intenta aprendre una nova llengua. De la mateixa manera, s’està instruint als nouvinguts amb expressions i lèxic que no els serveix per comunicar-se amb els natius. Si mostrem als alumnes que la gramàtica pot ser eficient, veuran la importància que té aprendre una llengua. Es a dir, es necessari una gramàtica correcta i útil, però abans de res té que ser una gramàtica real.

   La següent en exposar va ser Aina Reig Gascón de la Universitat Autònoma de Barcelona i va parlar de la Gestió del contingut en l'escriptura de textos informatius en una aula de primer cicle d'ESO i era el seu treball de fi de màster. El objectiu principal d’aquesta noia era veure cóm les activitats d’escriptura interfereixen en el aprenentatge de la gramàtica. El tema de la conferència em va semblar interessant però l’exponent va anar amb força pressa, suposi que això es deguí a que eren prou gent per mostrar-nos els seus treballs i poc temps per fer-ho.

Va explicar que va fer el treball en el col·legi de pràctiques, que varen fer (ella i la mestra tutora) diverses activitats de caràcter escrit per veure els resultats i analitzar-los. Una de les activitats va ser que els alumnes feren un text informatiu i les mestres posaven la seva atenció en les dificultats dels alumnes i buscaven les causes d’aquestes dificultats. Elles havien fet una graella amb allò que volien avaluar per tindre un referent i van veure que hi havia una gran dificultat en la puntuació (punts, comes, dos punts, punt i coma...). A primer cicle d’ESO no entenen la importància d’aquests signes i per això fan un ús arbitrari d’ells.

La conclusió que vaig traure de tota la ponència va ser que les activitats d’escriptura no sols serveixen per avaluar la seva traça a l’hora d’escriure, sinó que també poden ser la nostra guia per veure el nivell dels alumnes i on tenen una major dificultat. Destacaria que per un millor enteniment d’aquesta proposta, l’exponent hauria de treballar en una introducció molt més clara, un ritme més pausat a l’hora de dir les coses i unes diapositives mes senzilles i esquemàtiques que facilitaren la idea d’allò que està dient amb un colp d’ull.

   Els següents en exposar van ser Teresa Ribas Seix i Oriol Guasch Boyé de la Universitat Autònoma de Barcelona i van parlar de les Concepcions del professorat respecte de la relació entre l'ensenyament dels usos lingüístics i la reflexió gramatical. El missatge que aquests dos exponents volien transmetre era que un domini de la gramàtica potenciava un domini de la composició escrita. La pregunta que es van fer quan van iniciar la seva recerca va ser: Què paper té la gramàtica en l’educació obligatòria? Van fer un document que van passar a mestres de primària i de secundària, una enquesta en la que els mestres devien contestar del 1 al 5 segons el que pensaren. Havien un total de 23 preguntes que es poden resumir en: sabers teòrics, criteris metodològics, pràctiques docents i visió del alumnes. Els resultats van ser que els professors consideraven la gramàtica com fonamental però divergien en cóm ensenyar-la al aula.

Al veure aquests resultats, van fer la següent pregunta als mateixos mestres que havien participat en el projecte: Per què no treballeu com voleu? Les respostes finals les van agrupar en tres: per el context sociolingüístic, per les prescripcions programades o per les actituds dels alumnes (que va ser la més popular entre els professors de secundària). Per últim, van preguntar-les allò que millorarien i les respostes varen ser: l’escriptura (mestres de primària), la metodologia (mestres de secundària) i la gramàtica (majoritàriament mestres de primària).

   Per últim, va exposar Llorenç Comajoan Colomé de la Universitat de Vic i va parlar de les Tendències actuals en l'ensenyament de la gramàtica L2 a adults: el cas del català. Com va ser l’últim en exposar no va tindre tant de temps com els altres i la gent ja començava a aclaparar-se amb tantes exposicions seguides, sense temps de reflexió o preguntes. Però podem destacar el missatge principal, de la seva ponència: no té sentit ensenyar la gramàtica de manera explícita perquè mai es converteix en implícita.

   Curiosament, la conferència va concloure amb el mateix missatge que va començar: la gramàtica ha de tenir un vincle amb la realitat del alumne, ha de ser significativa per a ell. Perquè sinó l’alumne mai arribarà a comprendre-la, tan sols la memoritzarà.

   Aquestes dos ponències (la primera i l’última) van ser les més interessants e instructives. Amb les altres es va fer un poc dens i difícil de seguir allò que estaven dient, de vegades per la velocitat de la parla, d’altres per la escassa concreció de allò que es deia i també pels temes tan diversos que es van tractar dins de la gramàtica.