Llengua construida: Teoría

TEMA 1

1. EL LLENGUATGE

El llenguatge és la capacitat comunicativa dels éssers humans per a relacionar-se al seu context social a partir d'un codi que consta d'elements interns i externs.

Els elements interns són aquells que conformen la estructura lingüística. Aquesta es compon de la fonètica (els sons), la fonologia (els fonemes), el lèxic, les regles ortogràfiques i les morfosintàctiques...Aquesta estructura lingüística és la que estudia l'essència de la llengua.

D'altra banda, els elements externs del llenguatge són les relacions que hi ha entre la llengua i la societat, és a dir, l'ús lingüístic per a poder comunicar-nos. Estudia les condicions d’existència d’una llengua.

· La sociolingüística

És una disciplina que s'encarrega d'estudiar les condicions d'existència d'una llengua. Analitza l'ús lingüístic tot relacionant-lo amb la realitat objectiva on es realitza, en el seu context social. Investiga les relacions entre l'estructura d'una llengua i el medi sociocultural on es practica i existeix.

Té en compte totes les variables sociolingüístiques en el procés de la comunicació: els àmbits d'ús d'una llengua, el territori on es practica, les varietats lingüístiques més usades, la categoria (social, ideològica, edat, sexe...) del seus parlants, el context en què es realitzen les comunicacions, les intencions i la manera (oral, escrit...) dels qui practiquen la comunicació.

MONOLINGÜISME

És l'existència d'una sola comunitat lingüística dins d'un mateix estat. No hem de confondre el monolingüisme estatal amb l'acceptació d'una sola llengua oficial, com el cas de França, Itàlia, Turquia, Marroc, Austrralia, EUA... Aquests estats apliquen una política de negació o menyspreu de les altres cultures i llengües per tal de refermar la unitat nacional al voltant d'una sèrie de símbols unitaris: una sola llengua, una sola cultura, una sola història...

Hi ha dues classes de monolingüisme:

· el monolingüisme individual: té lloc quan una persona usa una sola llengua de manera habitual.

· el monolingüisme social: es produeix quan en el context d'una determinada societat fa servir només una llengua com a moneda de canvi lingüístic habitual.

Llengua minoritària- Llengua minoritzada

Les llengües minoritàries tenen un nombre reduït de parlants.

La llengua minoritzada és un terme de sociolingüística que fa referència a una llengua que ha patit marginació, persecució o fins i tot prohibició en algun moment de la seva historia. És, per tant, un concepte que remarca la presència d'una acció coercitiva que porta a una retallada en la seva utilització.

BILINGÜISME:

Per bilingüisme entenem el cas més simple de plurilingüisme: aquelles situacions en què les llengües en contacte en són només dues. S'ha parlat de diferents classes de bilingüisme:

-Bilingüisme individual: o capacitat d'una persona d'emprar dues llengües. Existeixen casos tan distints com:

o Segons el grau d'ús de la llengua: passiu si l'entén però no el parla i actiu si l'entén i també el parla.

o Segons el grau de domini de les llengües: simètric si totes les llengües es coneixen igual i asimètric si alguna es domina més que les altres.

o Segons la motivació psicològica: instrumental si l'aprenentatge es per motius laborals o econòmics (anglès) i integratiu si l'aprenentatge és per motiu integratiu (immigrants).

-Bilingüisme social: es tracta de situacions on el bilingüisme individual afecta col·lectius sencers que formen grups socials.

S'usen dues llengües que alternen segons unes normes d'ús establertes. les situacions poden ser molt diverses depenent del factor que atenem. El bilingüisme social amaga una situació de desigualtat, ja que no es tracta d'un fet natural si tenim en compte que una societat només té la necessitat d'una llengua per a comunicar-se. Per tant, aquest tipus de bilingüisme no és més que una hipòtesi. És per aquesta situació que sociolingüistes com Aracil i Ninyoles han denunciat el que ells denominen mite del bilingüisme. Les societats bilingües ho són per que s'han vist abocades a ell. El discurs bilingüista se'ns presenta com un pretext per ocultar una evident situació de conflicte i un procés de substitució lingüística.

-Bilingüisme territorial: Aquell que trobem en un espai determinat dividit en dues zones delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua pròpia.

El terme bilingüisme queda reduït a "situació en què s'usen dues llengües" i prou. Per això els sociolingüistes han introduït altres conceptes més específics: diglòssia, conflicte lingüístic i procés de substitució.

-Diglòssia:

El concepte de diglòssia de Ferguson, parteix de l'estudi d'una situació en què coexisteixen dues varietats d'una mateixa llengua (varietat alta: A i varietat baixa: B) i ho fa partint de l'anàlisi de casos com el de l'àrab i el del grec, llengües que, han posseït o posseeixen encara una varietat literària de la llengua, molt allunyada de la varietat oral.

Es parla de distribució funcional d'aquestes dues varietats d'una llengua:

- Varietat A à ús formal

- Varietat B à ús informal

D'altra banda, Fishman (1971) planteja aquesta designació per a aquella situació en què una llengua A ocupa els àmbits formals i l'altra B, els àmbits informals. Mitjançant aquesta concepció de la diglòssia Fishman descriu diferents situacions possibles tenint en compte els àmbits d'ús i la competència individual envers les dues llengües coexistents i així descriu les quatre situacions següents:

· situació de diglòssia i bilingüisme: Societats en les què els seus membres són capaços d'expressar-se en dues llengües que exerceixen funcions distintes. Paraguai: Castellà A i guaraní B.

· situació de diglòssia sense bilingüisme: Societats on l’elit dirigent introdueix una llengua com a distintiu de classe

· situació de bilingüisme sense diglòssia: Aquell que aprenen un segon idioma per pròpia voluntat.

· situació sense diglòssia i sense bilingüisme: Aquelles comunitats monolingües com les regions castellanoparlants.

En el nostre context va ser Rafael L. Ninyoles qui va introduir el concepte de diglòssia en el sentit de diglòssia externa. Es deixà de considerar com a bilingüe la comunitat lingüística catalana per a passar a identificar-se com a diglòssia, encara que açò ha canviat, ja que el català és la llengua de prestigi en àmbits formals, encara que potser només a Catalunya.

1- La diglòssia estableix una estricta diferenciació entre varietats A (formals) i B (informals), però en la nostra comunitat lingüística observem que la llengua A (castellà) també ha passat a usar-se àmpliament en contextos informals.

2- La diglòssia es manifesta com una situació estable i entre nosaltres la situació és inestable i tendent a la substitució lingüística.

3- Molts consideren que l'arrel del problema es trobava en la falta de prestigi. Però si s'observa la situació de llengües prestigioses, com el castellà a Puerto Rico, s'arriba a la conclusió que tampoc és correcte aquest plantejament.

-Substitució lingüística:

Existeix un conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells desplaçant parcialment o total un sistema en els diversos àmbits d'ús. Sorgeix quan una llengua forastera (dominant o expansiva) comença a ocupar els àmbits d'ús d'una altra pròpia d'un territori (llengua dominada, recessiva o minoritzada).

Una vegada que una comunitat lingüística entra en una situació de conflicte lingüístic, el procés iniciat es dirigeix cap a la substitució o extinció de la llengua recessiva. El desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la seua substitució per la forastera (substitució lingüística), o bé el procés contrari: la normalització.

En el cas de substitució, el procés és el següent:

Una llengua d'una altra comunitat lingüística, per raons polítiques, hegemòniques, etc, entra a ocupar certs àmbits d'ús de la llengua pròpia.

1 . Procés de bilingüització. Les classes altes, les ciutats més poblades, els joves... són els primers en adoptar la segona llengua i aquesta comença a ocupar funcions formals en detriment de la pròpia.

2
. Procés de monolingüització en la llengua dominant. A poc a poc es va abandonant la llengua dominada i és suplantada per la llengua dominadora. És una fase molt ràpida i apareixen diversos problemes com l'autoodi (els que han canviat de llengua reneguen de la pròpia), mitificació del bilingüisme (falsa creença en la compatibilitat de les dues llengües), creació de prejudicis lingüístics que condicionen la predisposició a aprendre o utilitzar una llengua (prejudicis socials sense base científica com llengües superiors o inferiors, fàcils o difícils...) i bilingüisme unidireccional (la llengua dominant ha esdevingut en necessària i suficient i els parlants de la dominada es veuen necessitats d'aprendre la dominadora i els de la llengua dominant no tenen cap necessitat d'aprendre la dominada).

Per últim, quan el procés s'ha completat, tenim l'abandonament absolut de la llengua dominada i l'ús exclusiu de la llengua nova.

Un fenomen paral·lel a la substitució lingüística, és el de la interposició o mediatització que es produeix quan la llengua dominant interfereix en les relacions entre la comunitat lingüística minoritzada i la resta del món. Parlem de cultures satèl·lit:

-Els parlants empren la llengua dominant per traduir una tercera llengua.

-Els immigrants aprenen la llengua dominant per a integrar-se i no la pròpia de la comunitat.

-Els préstecs lèxics d'una tercera llengua s'adapten a través de la llengua dominant.

NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA

La normalització és un procés de resposta al conflicte lingüístic a més d'un procés de cohesió de la comunitat lingüística que pretén recuperar els àmbits d'ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia.

Aquest procés implica el reconeixement del conflicte com a una situació que cal superar. Per a aconseguir la normalitat s'ha d'incidir als següents aspectes:

- augmentar el nombre de parlants

- augmentar la freqüència d'ús

- ocupar tots els àmbits d'ús

- normes favorables a la llengua dominada.

La normalització és sempre una decisió històrica conscient que implica canvis culturals, polítics, socials i una actitud favorable cap a la llengua i va lligada a altres processos modernitzadors de la societat. Aquest procés inclou dos aspectes inseparables:

· La normativització (codificació de la llengua).

· La intervenció sociopolítica, la política lingüística: és l'activitat que desenvolupa un govern sobre l'ús de les llengües que pot ser conscientment exercida o inconscientment provocada. És la gestió del plurilingüisme. Existeixen dos tipus d'accions dels poders públics sobre les llengües, bé per acció o per omissió:

-Liberalisme o no intervenció (es deixa que un procés de conflicte es desenvolupi).

-Dirigisme o intervenció (es publiquen lleis, decrets... que poden servir per a mantenir l'hegemonia d'una llengua o pel contrari frenar el procés de substitució)

Hi ha dos tipus de models teòrics en les fórmules legislatives de les polítiques lingüístiques:

Ø Principi de personalitat (permet que un individu disposi dels seus drets lingüístics independentment de la zona de l'estat plurilingüe on es trobi)

Ø Principi de territorialitat (només concedeix els beneficis públics d'una llengua dins d'una zona ben delimitada d'un estat, però no en la seua totalitat territorial)

A l'estat espanyol tenim un model mixt, ja que per als castellanoparlants hi ha el principi de personalitat i per a gallecs, bascs, valencians i catalans el de territorialitat. Així es perpetua el conflicte lingüístic, de manera que uns estan obligats a conèixer dues llengües i altres només una, l'oficial a tot l'estat.

1.2 HISTÒRIA SOCIAL: PANORAMA HISTÒRIC DEL CONTACTE DE LLENGÜES AL PAÍS VALENCIÀ.

NAIXEMENT I EXPANSIÓ (S.VIII AL S.XIV)

1. Consciència de la nova llengua: Documents escrits i primeres denominacions.

2. L'expansió geogràfica del català:

L'expansió mediterrània.

L'expansió peninsular.

3. La cancelleria reial: La creació d'un model de prestigi.

4. La formació de la tradició literària catalana.

ETAPA D'ESPLENDOR S. XV

1. La plenitud de la producció literària:

- La valenciana prosa.

- La desoccitalització lírica.

2. La llengua en els àmbits no literaris.

3. Bases històriques de la castellanització: El canvi idiomàtic.

EL PROCÉS DE SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA:

La Decadència

El terme Decadència fou encunyat per designar l'etapa del començament del procés de substitució lingüística en oposició al de Renaixença, període durant el qual la llengua recupera els usos cultes.

CAUSES POLÍTIQUES, SOCIALS I CULTURALS DE LA SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA

Primera meitat del s.XVI: Desmembrament polític, social i cultural dels països que formaven la corona d'Aragó. Pèrdua del poder polític.

L'expulsió del moriscos fa que València perda un terç de la població i sigui repoblada per castellans.

Les Editorials de Barcelona i València preferien editar en castellà perquè hi havia més demanda. El llatí considerava essent considerat llengua culta. Açò va provocar la pèrdua de la consciència lingüística i la desconfiança envers la pròpia llengua. I el castellà prenia l'ús públic, mentre que el català es reduïa a l'àmbit privat i entre classes populars.

En el cas del País Valencià, l’adopció sense reticències del castellà fou flagrant. Van entrar molts castellanismes al lèxic. El català es va dialectalitzar molt més i aparegueren i aparegueren, per primera vegada, els noms de llengua mallorquina, llengua valenciana i llengua catalana.

En la Guerra de Successió a la corona d'Espanya (1704-14) els territoris de l'antiga corona d'Aragó prengueren partit a favor de l'Arxiduc Carles i lluitaren al costat de les potències aliades. Per això, després de la derrota, Felip V promulgà el Decret de Nova Planta, pel qual es perderen Menorca i Sardenya, i les institucions pròpies: el català va ser exclòs de la legislació i de l'Administració de justícia i municipal, de l'ensenyament i de la documentació notarial i de comerç.

Espanya esdevenia en un estat uniforme, amb un fort centralisme i els funcionaris castellans s'instal·laren a les terres catalanoparlants.

Els catalanoparlants d'aquesta època anaven interioritzant un comportament diglòssic segons el qual s'expressaven col·loquialment en català i empraven el castellà en situacions de projecció pública. Aquesta pauta diglòssica arribarà a estar tan arrelada en els parlants que, al final del s.XiX i, fins i tot en el s.XX, obstaculitzarà el redreçament dels usos cultes de la llengua.

Amb tot, hi hagué erudits que estaven preocupats per la situació del català i en cantaven les excel·lències com a llengua. Van escriure estudis d'ortografia, diccionaris, edicions de clàssics... en català.

En el Renaixement i el Barroc el català va viure una etapa de decadència pel que fa a la literatura culta. Com que les classes altes es castellanitzaven, els escriptors preferien escriure en castellà per a aquest públic.

L’ADSTRAT FRANCÉS ens ha deixat paraules com: beixamel, biberó, bidet, bufet, silueta i el sufix ATGE.

L’ADSTRAT CASTELLÀ I AMERINDI ens ha deixat paraules com: borratxo, broma, burro, buscar, llàstima (l’adstrat amerindi ens arriba a través del castellà, a partir del descobriment d’Amèrica: canoa, huracà, mico, lloro, tauró...)

La Renaixença

L'inici de la Renaixença se sol situar simbòlicament amb la publicació de l'Oda La Pàtria (1833) de Bonaventura Carles Aribau.

Coincidint amb els moviments del romanticisme i del nacionalisme a tot Europa, aparegué a Catalunya un moviment de recuperació de l'ús literari del català. Llengua i Nació s'identificaven i s'exalçava el passat medieval i la cultura popular.

Així doncs, es passa de la diglòssia lingüística de la primera meitat del segle (castellà en la vida oficial, i català en la vida privada) al desvetllament del catalanisme polític de la burgesia , i la presa de consciència que la llengua pròpia també pot ser culta.

En acabar el s.XIX la perspectiva literària i sociolingüística, pel que fa a la nostra llengua, havia canviat rotundament en comparació als segles anteriors:

- S'havia trencat amb el decadentisme dels segles anteriors.

- S'havia recuperat la literatura culta.

- S'havia iniciat l'elaboració de treballs lingüístics bàsics, necessaris per dur a terme el procés de normalització i la posterior normativització del català.

Manuel Sanchis Guarner ha remarcat el fet que front al monolingüisme literari de la renaixença a Catalunya, al País Valencià ningú no posa en qüestió que la situació literària haja de ser bilingüe. L'arrelament del comportament diglòssic i el canvi lingüístic de les classes benestants valencianes impedia ací la reivindicació de l'ús exclusiu del català.

La institució dels jocs florals, restaurada el 1889, actuà de catalitzador dels escriptors d'aquella època. La participació d'escriptors de tot el domini lingüístic en els certàmens de Barcelona, Mallorca i València afavorí la represa de la consciència de la pròpia identitat, que no sols afectava la llengua, sinó també altres manifestacions de cultura.

S.XX

-INICI DEL PROCÉS DE NORMATIVITZACIÓ

La consciència de normativitzar el català.

-LA NORMALITZACIÓ

Ús de la llengua a tots els àmbits d'ús.

1.3 NORMALITIVITZACIÓ I NORMALITZACIÓ

1. NORMALITZACIÓ

L’única possibilitat per poder posar fre a la substitució lingüística es la normalització, que es basaria en:

VOLUNTAT POLÍTICA: Els governants que tinguen un caire democràtic i tolerant veuran la necessitat de protegir i resguardar el gran patrimoni cultural que és una llengua, i per tant, hauran de tenir voluntat clara de defensar les llengües minoritzades que s’hi troben al seu territori. Perquè una política normalitzadora tinga èxit, els parlants han de ser lleials a la llengua, i fer ús de les llengües i normes que el protegiran.

2. NORMATIVITZACIÓ:

És molt important que els filòlegs facin una normativa de la llengua i elaboren una gramàtica, un diccionari i unes regles ortogràfiques, etc. Així la llengua en qüestió podrà difondre’s als àmbits d’ús cultes: la educació, la literatura i la cultura general.

ESTANDARITZACIÓ: El registre estàndard fa possible la difusió de la llengua, supera les diferències dialectals i tots els parlants s’hi veuen identificats.

POLÍTICA LINGÜÍSTICA: Un procés de normalització necessita una política lingüística. El govern crearà una direcció general de política lingüística que faça una planificació lingüística i la porte a cap.

Inici del procés de normativització:

Al primer terç del segle XX, es combinen un seguit de factors polítics, socials i culturals que afavoreixen la culminació del procés de normativització, procés que en altres llengües s’havia produït als segles XVII i XVIII:

- La llengua catalana ja presenta una tradició literària amb la producció de la Renaixença i del Modernisme; i un ampli recull d’estudis lingüístics fruit de les polèmiques ortogràfiques del segle XIX.

- El Noucentisme busca una normalitat lingüística per a la qual necessitava una normativització ortogràfica, gramatical i lèxica.

- El suport polític i de l’Institut d’Estudis Catalans van permetre la institucionalització de la tasca realitzada per Pompeu Fabra entre 1913 i 1930 per tal de codificar i normalitzar el català.

La tasca normativitzadora de Pompeu Fabra hagué d’oposar-se a l’anarquia ortogràfica a les darreries dels segles XIX i principis del segle XX.

Pompeu Fabra i els seus col·laboradors de la Secció Filològica de l’IEC van redactar:

- Les normes ortogràfiques, 1913. Basades en criteris fonèticodialectals ( fer correspondre fonema amb grafia fixant-se en dialectes que mantenen els fonemes originals) i etimològics (Se segueix la solució ortogràfica adoptada pel llatí). La tradició ortogràfica catalana ha estat influïda i barrejada amb la castellana, el que fa que després del s. XV resulti difícil demostrar quines són les grafies genuïnes.

- La gramàtica, 1918.

- Les converses filològiques (Articles de divulgació), 1919-1921.

- El diccionari general, 1932.

Amb l’obra de Pompeu el català es va dotar d’una normativa unificada, que tenia en compte el català antic i el modern, que adoptava neologismes i llatinismes i que depurava el català dels barbarismes. Tota la societat i els intel·lectuals adoptaren les seues normes, que son les que fem servir avui dia.

LA MORFOLOGIA I EL LÈXIC

Per tal d'evitar secessionismes innecessaris l'IEC admeté totes les variants morfològiques: Jo digui/ jo diga, Jo parle/ jo parlo.

En 1932 es publicà el Diccionari General de la Llengua Catalana. Havia finalitzat el procés de normativització i una vegada promulgades aquestes normes foren ràpidament acceptades per tots.

La democràcia.

L’any 1978 s’aprovà la Constitució espanyola, el document que garanteix i consolida la nova situació política de l’estat espanyol, la democràcia. Els canvis que s’anaven a produir eren molt importants ja que passàvem d’una dictadura militar a una monarquia parlamentària de dret; d’una visió unitària d’Espanya a la divisió territorial per comunitats autònomes.

Amb la promulgació dels Estatuts d’autonomia, s’iniciava un nou marc polític que permetia el reconeixement i la convivència de les diversitats culturals i lingüístiques, que perduraven després d’anys de repressió i prohibicions. Les noves lleis haurien de recuperar l’ús de les llengües minoritzades i garantir els seus processos de normalització.

L’autonomia. L’oficialitat de la nostra llengua comença amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana (1982) definit al seu article 1er com “l’expressió de la voluntat democràtica i el seu dret a l’autogovern del poble valencià”, L’article 31.4 atribueix competències exclusives en matèria de cultura, i l’article 35, en competència plena en matèria d’ensenyament.

El valencià, a partir d’aleshores, tenia un recolzament legal com a llengua de comunicació dels valencians en tots els àmbits, públics i privats, i, a més a més, com era patrimoni de tots, parlaren o no la llengua, s’havia recuperat i dignificat com a senyal d’identitat del nostre poble.

El castellà i el valencià esdevenen dues llengües oficials però era necessària la normalització del valencià ja que es trobava en procés de substitució lingüística pel castellà. Raons històriques, sobre tot polítiques, havien abocat el valencià a ésser utilitzat solament als àmbits de comunicació familiars, amb una llengua cada vegada més castellanitzada i sense prestigi social, fins i tot els seus parlants havien arribat a considerar una llengua vulgar i no apta per als àmbits de comunicació formal de la llengua.

L’alfabetització. El curs 1979/1980 comença amb la introducció d’una nova assignatura, el valencià, que se sumava, com una assignatura més al sistema educatiu no universitari. Es així com s’assoleix un deute històric amb el poble valencià.

Per a milers de xiquets i xiquetes significaria estudiar la seua llengua, en la varietat estàndard i culta, i per a molts xiquets i xiquetes la possibilitat d’aprendre la llengua del seu poble, dels seus avantpassats o dels seus pares, que l’havien abandonada per qüestions polítiques i socials.

La legalitat. El 23 de novembre de 1983, reunides a Alacant les corts Valencianes, aproven per unanimitat la Llei d’Ús i Ensenyament del valencià. Al seu preàmbul es manifesta, per una part, la situació d’inferioritat lingüística del valencià respecte de castellà, i per una altra, la necessitat de donar forma legal i estatutària al procés de normalització lingüística de la llengua dels valencians.

Per impulsar l’ús de la llengua a tota la societat, la llei marca uns objectius de regulació als àmbits lingüístics acadèmics, as mitjans de comunicació i a l’administració púbica, a més de la demarcació lingüística dels pobles que predomina el valencià o el castellà, ja que la nostra comunitat és territorialment bilingüe per raons històriques.

3. ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

La Llei d’ús també té en compte la presència de la llengua als mitjans de comunicació. Un projecte de normalització ha de parar molta atenció al mitjà de comunicació més influent i que arriba més directament als ciutadans com és, en primer lloc la televisió i, en segon lloc, la ràdio.

En una societat moderna els mitjans de comunicació audiovisuals tenen una gran influència en els models lingüístics que usa la població i tant és així que proporcionen cohesió social per la difusió de la llengua estàndard oral, de la qual han de fer ús a les seues graelles de programació.

4. L'ENSENYAMENT

El camí que es contempla per arribar a aquesta situació de domini de les dues llengües en l’escola valenciana, s’anomena educació bilingüe, i té tres vies o programes:

1. PROGRAMA D’ENSENYAMENT EN VALENCIÀ (PEV) el valencià és la llengua d’instrucció amb la qual aprenen totes les matèries, a l’hora que van aprenent el castellà. S’aplica en la primària per a valencianoparlants, fonamentalment, però en la secundaria s’aplica indistintament.

2. PROGRAMA D’IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA (PIL) està pensat per a l’alumnat castellanoparlant que ha optat per un ensenyament en valencià, aprenen la seua llengua d’una manera formal i el castellà s’incorpora a partir del 1er o 2n cicle de primària, d’aquesta forma arriben a la secundaria en un ensenyament en valencià

3. PROGRAMA D’INCORPORACIÓ PROGRESSIVA (PIP) pensat per a les zones de predomini lingüístic castellà, on s’aniran afegint gradualment àrees en valencià. A partir del tercer curs de primària serà l’àrea del coneixement del medi natural, social i cultural la que s’anirà introduint i així fins arribar a l’ESO que hauran de tenir, almenys dues àrees no lingüístiques en valencià.

Tema 2: MODELS D’EDUCACIÓ PLURILINGÜE

Abans de començar cal delimitar els conceptes més importants que apareixen en els textos legals:

· Llengua oficial: La llengua o idioma oficial d'un país és l'idioma que s'adopta com a pròpia i preferent en les negociacions entre el govern i el poble o entre aquell país i d'altres. És la llengua de cada institució i normalment respon a la llengua històrica de la zona.

· Llengua cooficial: llengua oficial en un territori juntament amb una altra o altres

· Drets i deures lingüístics: llibertats i obligacions establides per llei.

· Llengua pròpia: és un terme jurídic que apareix en diversos Estatuts d'Autonomia (p.ex. Estatut Valencià, 2006) com a sinònima de llengua històrica, vernacla o tradicional d'un territori.

· Llengua primera: llengua familiar, llengua materna, llengua mare, L1.

· Llengua vehicular: Una llengua vehicular o llengua franca és l'idioma adoptat per a un enteniment comú entre persones que no tenen la mateixa llengua materna.

L'ordenament jurídic juga un paper important i s'implica en el sistema educatiu valencià. Aquest és un resum del seu implicament jurídic.

1) El valencià és la llengua pròpia de a CV.

2) L'aprenentatge del valencià és obligatori en el sistema educatiu d'esta regió.

3) -Tots els alumnes, han d'assumir el mateix domini de les dos llengües oficials quan acaben l’escolarització obligatòria.

4) El sistema educatiu ha de difondre l'ús de valencià com a llengua instructiva.

5) Tot el professorat, ha de conèixer les dos llengües oficials de la Comunitat.

6) L'Administració educativa ha de garantir la disponibilitat de professorat competent suficient perquè cada centre puga impartir el projecte educatiu que haja determinat.

Els models lingüístics:

-Model compensatori: Els destinataris son els usuaris d’una L2 minoritària. El seu objectiu és compensar les mancances lingüístiques dels aprenents de la llengua.

-Model de manteniment: Els destinataris son els usuaris d’una L2 minoritària. El seu objectiu és mantenir i desenvolupar la llengua i la cultura minoritzades.

-Model d'enriquiment: va dirigit a usuaris de les dos llengües en contacte. Té com a objectiu majorment el desplegament de la llengua comunicativa plena en les dos llengües.

-Model de recuperació: es dirigeix a parlants de les dos comunitats lingüístiques i té com a objectiu invertir la situació de substitució lingüística.

Els programes d’educació bilingüe al territori valencià

D’acord amb el que exposen Pascual, V. i Sala, V. (1992), la peculiar distribució territorial del valencià i el castellà i el marc legal autonòmic impliquen, per al sistema escolar de la Comunitat Valenciana, l’adopció d’un tipus d’educació monolingüe, amb el castellà com a llengua d’instrucció i el valencià com a simple matèria d’estudi, per al territori de predomini lingüístic castellà

Per al territori de predomini lingüístic valencià, En canvi, comporta un tipus d’educació bilingüe, amb el valencià i el castellà com a llengües d’instrucció, concretament anomenat model d’enriquiment.

La característica fonamental PEB consisteix en el fet d’estar dissenyat per a tota la comunitat i no solament per als parlants de la llengua minoritzada.

El seu objectiu primordial és que tots els membres, qualsevol que siga la llengua materna, assolisquen un domini efectiu de totes dos llengües, sense perjudici de l’aprenentatge d’una llengua estrangera en edats ben primerenques, o d’una altra més tard, si s’escau, mal que siga a nivells merament funcionals.

Un programa d’educació bilingüe és, doncs, un patró didacticoorganitzatiu que [...] intenta adaptar-se al conjunt de variables (socials, sociolingüístiques, territorials, econòmiques, etc.) que conformen una situació educativa general.

Es poden classificar:

1. Atenent al territori (en els territoris de predomini lingüístic castellà -definits en l'Estatut d'Autonomia- el valencià s'estudia com a àrea, però també es poden aplicar Programes d'Educació Bilingüe o Plurilingües);

2. Atenent a la llengua base d’aprenentatge

3. Atenent a la llengua habitual de l'alumnat

Diferències:

TERRITORI DE PREDOMINI LINGÜÍSTIC CASTELLÀ:

• PROGRAMA BÀSIC: Tractament del valencià com a àrea.

• Es pot demanar l’excepció de l’assignatura.

• Conviuen a la mateixa aula alumnat que vol donar l’assignatura, amb alumne que ha demanat l’excepció.

TERRITORI DE PREDOMINI LINGÜÍSTIC VALENCIÀ:

A) Programa d’Ensenyament en Valencià (PEV)

En els centres d’Educació Infantil i Primària va dirigit a xiquets i xiquetes majoritàriament Valencianoparlants. S’utilitza el valencià com a llengua principal en la instrucció .

Es prestigia la llengua pròpia de l'alumnat, s’augmenta la competència lingüística i també s’assoleix un bon domini del castellà.

El castellà s’incorpora des del primer moment amb un enfocament comunicatiu que potencia el seu aprenentatge.

Posteriorment s’incorpora la tercera llengua, un idioma estranger, seguint el mateix enfocament didàctic. En els centres d’Educació Secundària el programa s’adreça tant a l’alumnat valencianoparlant com castellanoparlant.

B) Programa d’Immersió Lingüística (PIL)

Dissenyat per a xiquets i xiquetes majoritàriament castellanoparlants, les famílies dels quals opten voluntàriament per una escola en valencià, perquè així s’integren lingüísticament des de l’inici de l’escolaritat.

L’alumnat manté i millora la llengua familiar i n’adquireix una altra, el valencià, a través del treball especíﬁc basat en un enfocament comunicatiu de les llengües

Per a l’alumnat castellanoparlant el fet d’iniciar l’escolaritat en valencià suposa quasi l’única possibilitat de dominar l’altra llengua oﬁcial que té menor presència social.

En el PIL, el castellà, com a àrea i com a llengua d’instrucció, s’incorpora a partir del primer o segon cicle de Primària, segons el context sociolingüístic del centre.

El castellà rep un tractament cada vegada més sistemàtic, de manera que l’alumnat assoleix un domini formal de la llengua que ja coneix.

Les xiquetes i els xiquets que segueixen el PIL en l’Educació Infantil i Primària tenen continuïtat en l’Educació Secundària en el PEV.

C) Programa d’Incorporació Progressiva (PIP)

En els centres ubicats en les poblacions de predomini lingüístic valencià que no apliquen el PEV o el PIL, s'adopta el PIP, en el qual la llengua base d'aprenentatge és el castellà. El Disseny Particular del PIP inclou, com a mínim, l'Àrea de Coneixement del Medi Natural, Social i Cultural, impartit en valencià a partir del tercer curs de l'Educació Primària.

El PIP en l’ESO garanteix la continuïtat de l’aplicat en l’Educació Primària. Ací el programa comporta l’ús del valencià com a llengua vehicular en una part de les àrees no lingüístiques, segons les especiﬁcacions del Disseny Particular del Programa d’Educació Bilingüe. El disseny garanteix l’ús del valencià com a llengua d’aprenentatge en, com a mínim, dues àrees no lingüístiques en cada un dels grups.

D) Programa d’Educació Bilingüe Enriquit (PEBE)

El PEBE Permet fomentar una primera aproximació a la llengua anglesa en el segon cicle de l’Educació Infantil a partir dels 4 anys, vehiculant en aquesta llengua una part dels continguts de les àrees curriculars.

A l'hora d'aplicar un PEBE, cal determinar la proporció de l’ús vehicular del castellà, del valencià i de la llengua estrangera triada, d’acord amb els cronogrames orientatius dels annexos i tot respectant els mínims que s’estableixen pel que fa a l’ús vehicular del valencià i a les hores establertes per a l’ús i ensenyament de la llengua estrangera.

De la mateixa manera, caldrà establir el moment i la seqüència d'introducció sistemàtica de cadascuna de les llengües del programa, així com definir el tractament de la lectoescriptura.

S'hauran de prendre acords relacionats amb la metodologia i el tractament integrat de les llengües del programa.

Per a poder aplicar el programa, els centres han de comptar amb l'acord del Consell Escolar, del Claustre i amb la conformitat de les famílies.

Han d’elaborar el cronograma de distribució de temps per a cada una de les llengües curriculars i adoptar acords metodològics relacionats amb la didàctica integrada de llengües del programa i amb el tractament integrat de llengua i continguts.

Durant el curs acadèmic 1998-1999 foren 53 els centres que van iniciar l'aplicació del Programa d'Educació Bilingüe Enriquit.

En el curs 2006-2007 ja apliquen este programa un total de 278 centres de la Comunitat Valenciana.

DPP: Disseny particular del programa d’ensenyament en valencià.

El DPP és un document fonamental en la planificació educativa i ha de ser aprovat pel Consell Escolar (CE).

Permet:

-adoptar un determinat PEB adequat al centre.

-que l'administració educativa tinga coneixement de la situació de l'ensenyament i l’ús del valencià en cada centre.

-prendre una sèrie de decisions respecte a l'ús del valencià com a llengua vehicular que després s'han de tenir en compte en la resta d’aspectes del Projecte Educatiu de Centre (PEC).

-la dinamització i la promoció de l'ús vehicular del valencià entre els diferents col·lectius de la comunitat educativa de cada centre.

-prendre una sèrie de decisions respecte a l'ús del valencià com a llengua vehicular que després s'han de tenir en compte en la resta d’aspectes del Projecte Educatiu de Centre (PEC).

-la discussió i el debat de decisions d'aspectes referents a l'ús vehicular del valencià.

S’elabora prèviament al Projecte Curricular de Centre. Per a l’elaboració del DPP els centres podran sol·licitar la col·laboració tècnica de l’Assessoria Didàctica per a l’Ensenyament en Valencià de la Direcció General d’Ordenació i Innovació Educativa i Política Lingüística. L’actual legislació indica quin són els centres que estan obligats a realitzar el DPP.

Tots els centres de les poblacions de predomini lingüístic valencià i els centres de la zona castellanoparlant que apliquen algun programa d’Educació Bilingüe. Els centres d'ESO, de poblacions de predomini lingüístic castellà podran elaborar un DPP en el marc del PANL, en cas que apliquen un PEB.

EL CENTRE EDUCATIU COM A UNITAT D’INTERVENCIÓ

-Les llengües s'aprenen millor i plenament dins de contextos comunicatius.

-Una llengua viu quan els parlants, les persones, en fan ús.

La presència del valencià en l’àmbit acadèmic, administratiu i de l'entorn social en un centre educatiu és de gran importància. El seu ús en tots aquests àmbits serà paradigma fonamental en el procés d'aprenentatge i de difusió de la norma culta i dels diversos nivells o registres que conformen allò que diem llengua. Aconseguir que el valencià siga llengua d'ús habitual en les activitats del centre suposa una planificació.

El centre es troba immergit en un entorn social (administració, municipi, barri, família, etc.) i està configurat per quatre àmbits d'intervenció (administrativa del centre, gestió pedagògica, interacció didàctica i interrelació amb l'entorn sociofamiliar).

En cada àmbit d'intervenció hi ha diferents sectors d'actuació, cadascun amb possibles accions singulars que cal tenir en compte.

Per mantenir una llengua viva és fonamental l’actitud dels parlants. Una llengua pot arribar a sobreviure amb molt pocs parlants si aquests en fan ús.

2.1 L’adquisició d’una segona llengua

Glossari:

Input: És el bagatge lingüístic que rep un aprenent en L2 a partir del qual pot seleccionar, extreure’n regles i crear un nou llenguatge que anirà incorporant al seu sistema interllengua (sense condicions òptimes esdevindria un “soroll”).

Intake: Part de l’input que l’aprenent selecciona i assimila.

Output: Producte lingüístic elaborat per l’aprenent.

Interllengua: És una construcció que integra regles de la L1 de l’aprenent, regles de la llengua que s’està aprenent i regles que no pertanyen a cap de les dues llengües i que són producte del procés d’aprenentatge.

FACTORS MÉS INFLUENTS EN L’ADQUISICIÓ DE LA L2:

A) Input: En quantitat i qualitat

B) Output: (entesa com experiència rica de parla): Interllengua, en un ordre fixat, amb errors que cal corregir

C) Característiques personals: edat, aptitud, motivació, actituds, personalitat, us d’estratègies.

· INPUT:

– La quantitat de temps d’exposició a la L2 és més important si els inputs són comprensibles per als nens i els permet avançar cap a la seva interllengua.

– La qualitat de l’input està relacionada amb la possibilitat que l’alumne participi perquè l’input s’adeqüi a les seues necessitats de comprensió i d’expressió.

– Les converses han de ser genuïnes (cal evitar les pseudoconverses).

– El professor ha de dominar la llengua (és el model principal de l’alumne) i ha de ser hàbil amb la comunicació.

· OUTPUT:

– Hem de considerar l'output com la producció lingüística que fa l'alumne a partir dels intakes que ha processat.

– La memorització i la mecanització d’estructures lingüístiques és una condició necessària per a l’adquisició d’una L2 (comunicació i reflexió lingüística són imprescindibles)

– Tots els qui aprenen una L2 recorren un camí que va des de la seva L1 fins el domini de la L2.

– En els primers estadis evolucionen ràpidament.

– L’ordre de les interllengües és el mateix per a tots els parlants nous de la mateixa llengua (està regit per universals lingüístics).

– La variació en les interllengües pot ser pragmàtica, fonètica, lèxica i morfosintàctica.

– La L1 dels alumnes influeix en l’aprenentatge de la L2.

· LA INTERLLENGUA

–

És un sistema intrapersonal i autònom, desenvolupat a la ment de cada un dels parlants de les llengües en contacte, sistema pel qual els aprenents recreen la L2 tot incorporant-hi elements de la seva L1 (transferències).

– La interllengua és un sistema lingüístic estructurat, aproximatiu i en evolució, utilitzat per un estudiant d’una L2. És una gramàtica mental provisional.

– Es pot dir que és un sistema intermedi entre L1 i L2, la complexitat del qual s’incrementa en un procés creatiu que passa per diferents etapes marcades per les noves estructures i pel vocabulari que l’alumne va adquirint.

– És un sistema autònom i relativament “estable” en la seua variabilitat, que pot ser descrit mitjançant un subconjunt de les regles de la gramàtica de la llengua meta.

– No és una versió errònia ni incompleta de la llengua que es vol aprendre, sinó un sistema en ell mateix.

La interllengua és el concepte central del procés d’aprenentatge de segones llengües.

– L’aprenentatge de la L2, no segueix el mateix procés que el de la L1.

– Podem afirmar que l’adquisició de la L1 no passa per l’etapa de la interllengua.

Diferències entre els processos d’aprenentatge de la L1 i la L2 segons Bouton

Diferències entre els processos d’aprenentatge de la L1 i la L2 segons E. Serrat

Conseqüències didàctiques per a la correcció dels errors que es produeixen en una interllengua

– Visió més tolerant i comprensiva de l’error

– L’error indica activitat encara que no siga reeixida

– L’error hauria d’esdevenir un concepte positiu

– Tots els errors no són dels alumnes (poden ser metodològics o conseqüència de l’actuació didàctica)

– No s’ha de corregir tot, cal seleccionar (fonamentalment allò que s’està estudiant o que ja s’ha vist)

– L’oral es pot enregistrar per provocar l’autopercepció de l’error

– La correcció immediata és més eficaç

– Cal corregir si és possible sense que es note

– Els alumnes han de participar de la correcció

· CARACTERÍSTIQUES PERSONALS (Edat, Aptitud, Motivació, Actituds, Personalitat, Ús d’estratègies)

– Hi ha discrepàncies sobre si l’edat és o no un factor que afecta l’adquisició d’una L2 (els més xicotets aprenen millor la fonètica i els més grans la sintaxi).

– Sembla que la intel·ligència és una part important de l’aptitud (però no l’única) i els factors aptitudinals representen entre el 25 i el 50% de l’aprenentatge d’una llengua.

– La motivació està molt relacionada amb l’èxit de l’aprenentatge (tant la integradora com la instrumental).

– Les expectatives elevades dels professors sobre les possibilitats dels alumnes augmenten tant la motivació com el rendiment en la L2.

– Autoestima, extraversió o introversió, ansietat o empatia influeixen en l’aprenentatge.

– L’estil cognitiu o manera com es processa la informació determina l’aprenentatge de la L2.

– Les estratègies que usa l’alumne poden ser de memòria, cognitives, afectives, socials, etc.

DEU IDEES BÀSIQUES PER A POTENCIAR L’ADQUISICIÓ D’UNA L2

1) L’adquisició d’una L2 es fa possible participant en intercanvis comunicatius de qualitat i en quantitat suficient.

2) La importància de la conversa genuïna és indiscutible en l’adquisició de la L2.

3) La comprensió és la base per al desenvolupament lingüístic. El desenvolupament exigeix paral·lelament la parla i l’escriptura sistemàtica.

4) En el context escolar, la llengua del professor i els intercanvis amb la resta d’aprenents són la font més important d’input i el context natural d’experimentació del coneixement lingüístic.

5) Hem de partir del que l’alumne vol dir, i això ha de ser la base del que dirà a continuació.

6) Cal recollir els temes que proposen els alumnes i cal proposar aquells que els interessin.

7) Hem d’evitar les pseudoconverses centrades en la forma i no en el contingut.

8) El professorat ha de dominar les modificacions conversacionals.

9) La correcció lingüística del docent condiciona la parla dels aprenents.

10) Si l’alumne aprèn a “preguntar” aconseguirà més inputs i entendrà millor el que rep.

TEMA 3: POLÍTICA LINGÜÍSICA I ENSENYAMENT

Totes les comunitats lingüístiques minoritzades que volen recuperar la seua llengua i cultura han d'embrancar-se, ineluctablement, en processos globals de normalització lingüística.

El paper de l'escola en els processos de normalització d'una llengua minoritzada és important ja que és un més dels agents socials implicats, i com a tal hauria de realitzar algunes funcions molt importants del procés:

- Difusió de la norma de la llengua minoritzada

- Facilitar l'adquisició d'aquesta per part de la població més jove

- Normalització, tant de la pròpia institució escolar com de la comunitat educativa de què es nodreix.

No hi ha cap dubte, dons, que l'escola és un instrument privilegiat en la política lingüística d'un país.

Al País Valencià, amb:

· Una situació ambigua pel que fa a l’ordenament jurídic en matèria lingüística.

· Una més que tímida política d’extensió de l’ús.

· Unes circumstàncies socials més aviats adverses.

Ha estat l’escola, i especialment l’escola infantil i primària, la que s’ha convertit en motor incansable de normalització lingüística i recuperació cultural, i la que ha aconseguit de mantenir viva la flama de la llengua i de transmetre-la a les generacions més joves mitjançant l’esforç corporatiu més gran que han conegut els sistemes educatius del segle XX en el món occidental.

Lamentablement, malgrat aquest esforç ímprobe, la situació del valencià no és gens afalagadora dins del sistema escolar ni dins del cos social.

Antoni Ferrando:

“Una llengua:

· Limitada als usos simbòlics.

· Instrumentalitzada partidàriament.

· Relegada només a alguns aspectes de l’ensenyament.

· Degradada en els mitjans de comunicació.

· Discriminada per tot arreu.

· Minoritzada en els espais urbans.

Si a tot això afegim que apareix dividida en els seus referents normatius, ho té tot llevat de normalitat.”

Cal un projecte polític de futur que vertebre i done sentir a tots els esforços per tal d’assumir un canvi dràstic en les competències lingüístiques i en les normes d’ús de la llengua.

Els objectius del sistema educatiu valencià (incloent-hi els territoris de predomini lingüístic castellà) pel que fa al castellà i el valencià:

“Domini de les dues llengües en pla d’igualtat per part de tots els xiquets i xiquetes prescindint de la llengua habitual en iniciar l’escolaritat.”

· Programa d’Ensenyament en Valencià (PEV): Article 9 del decret 79/1984, de 30 de juliol.

· Programa d’Incorporació Progressiva (PIP): Article 10 del decret 79/1984, de 30 de juliol.

· Programa d’Immersió Lingüística (PIL): Ordre de 23 de novembre de 1990 i Ordre de 12 de maig de 1994.

Trenta anys després de l’aprovació de la LUEV, per unanimitat de les Corts Valencianes, només un 29% de l’alumnat rep l’ensenyament valencià, malgrat el creixement de la demanda.

Quasi dues generacions d’alumnat han passat pel sistema educatiu sense que la LUEV s’haja aplicat en tota l’extensió. Amb dificultat trobaríem una persona que s’haja pogut escolaritzar en valencià des dels 3 anys fins acabar un cicle formatiu o una carrera universitària. La demora a aconseguir els objectius és ara una clara oposició a la llengua.

El valencià és de llei, i que la llei s’ha de complir

Les polítiques que ha aplicat el govern valencià des de l’any 1995 han consolidat forts desequilibris entre els trams educatius, entre centres públics i privats , i entre territoris.

L’alumnat escolaritzat en programes d’ensenyament en valencià, representa un 29% (PEV) del total de l’alumnat.

Mentre que l’alumnat escolaritzat en programes d’incorporació progressiva (PIP) representa el 71% (un 54,2% en zones de predomini lingüístic valencià.

I un 16,8% de les zones de predomini lingüístic castellà, en les quals el valencià només s’imparteix com a assignatura.

3 de cada 10 alumnes s’escolaritzen en PEV

5 de cada 10 alumnes s’escolaritzen en PIP

2 de cada 10 alumnes només estudien el valencià com a assignatura

Creixement lentíssim:

L’alumnat que s’escolaritza en valencià creix però ho fa lentament:

1. El curs 1998/99, el percentatge d’alumnat que estudiava en valencià representava un 16% sobre el total, el curs 2007/08, la mitjana era del 27%.

2. D’altra banda, l’exempció a l’assignatura de valencià continua sent permesa.

En secundària, segons dades del curs 2005/06, es van “atorgar” l’exempció a un 28.66% de l’alumnat a Alacant, un 21.73% a València i un 8.67% a Castelló.

Fragmentació entre etapes educatives:

MENTRE QUE

un 35,9% de l’alumnat en infantil s’acull a programes PEV/PIL,

un 33,3% ho fa en primària,

només un 27,3% pot continuar fent-ho en ESO

Un 18% en batxillerat en tindrà la sort i un 4,6% en formació professional

3.1 MODELS D’ENSENYAMENT DE LES LLENGÜES COOFICIALS

MODEL BALEAR

El model desenvolupat en la Comunitat de les Illes Balears és el de conjunció lingüística o bilingüisme integral. En totes les etapes educatives, els alumnes han de rebre com a mínim un 50% de les àrees en català.

Els centres educatius han de planificar la implantació progressiva de l'ensenyament en llengua catalana i ho han d'especificar en el seu Projecte Lingüístic. Aquest serà elaborat per l’equip directiu i aprovat pel Consell Escolar.

Fins a arribar a la meitat del còmput horari, el Projecte Lingüístic especificarà quines àrees s'impartiran en català i quines en castellà.

MODEL CATALÀ

El model lingüístic en aquesta comunitat autònoma és un model d'immersió lingüística que consisteix en que tot l'ensenyament de les obligatòries es realitza en català, excepte les matèries de Llengua i Literatura Castellana i les de Llengua Estrangera.

MODEL GALLEC

El model lingüístic en la comunitat de Galícia és bilingüe, és a dir, que les matèries del currículum s'imparteixen algunes en castellà i unes altres en gallec.

En l'Educació Primària s'estudia obligatòriament en gallec la Llengua i Literatura Gallega i el Coneixement del Medi natural, social i cultural del 2º i 3º cicle d'aquesta etapa. A més en aquestes dos cicles és obligatori impartir altra matèria en gallec.

MODEL NAVARRÈS

Existeixen quatre models lingüístics diferents que són:

-Model A: Ensenyament en castellà, amb el basc com a matèria.

-Model B: Tant la llengua castellana com el basc s'utilitzen per impartir les matèries.

-Model D: Ensenyament en basc, amb el castellà com a matèria.

-Model G: Ensenyament totalment en castellà, sense incorporar el basc.

MODEL BASC

En aquesta comunitat autònoma existeixen tres models lingüístics que són:

-Model A: Ensenyament en castellà, amb el basc com a matèria.

-Model B: Tant la llengua castellana com el basc s'utilitzen per impartir les matèries.

-Model D: Ensenyament en basc, amb el castellà com a matèria.

TEMA 5: les habilitats lingüístiques

Les habilitats lingüístiques es classifiquen en funció de dos factors:

Segons el paper que tingui un individu en el procés de comunicació (emissor o receptor) tenim:

· les habilitats receptives (escoltar i llegir)

· les habilitats productives (parlar i escriure)

Altre factor de classificació és el canal que s'utilitza en el procés de comunicació:

· les habilitats orals (parlar i escoltar)

· les habilitats escrites (escriure i llegir)

Les habilitats lingüístiques no solen funcionar aïllades sinó que normalment no fan integrades entre si.

En la comunicació actuen conjuntament com si foren eines diverses que s'usen per aconseguir un mateix objectiu.

És per això que, des d'un punt de vista didàctic, les habilitats lingüístiques han de ser tractades de manera integrada i és absurd i irreal treballar-les aïlladament al marge de la resta.

El discurs oral

El discurs oral com a estil o model lingüístic sol ser:

· Col·loquial, informal

· Més subjectiu

· Redundant i obert

· Lèxic més general i pobre, amb mot jòquer, repeticions, onomatopeies i frases fetes.

· Sintaxi simple, plena d’anacoluts, el·lipsis, frases inacabades.

En el discurs oral com a situació de comunicació caracteritzada per l’ús d’un determinat canal de transmissió pot respondre al següent esquema:

· Canal auditiu

· Percepció successiva dels diversos signes

· Comunicació espontània. L’emissor del text pot rectificar, però no esborrar, el que ja ha dit.

· Comunicació immediata en el temps i en el espai. L’oral és més ràpid i àgil.

· Comunicació efímera. Els sons només són perceptibles en el temps que duren en l’aire.

· Utilitza molt els codis no verbals: fesomia, vestit, conducta, gestos, etc.

· Hi ha interacció durant l’emissió del text. Mentre parla, l’emissor veu la reacció del receptor i pot modificar el seu discurs segons aquesta. El llenguatge oral és negociable entre els interlocutors.

· El context extralingüístic té un paper molt important. L’oral s’hi recolza: codis no verbals, deixi...

Sovint, alguns textos utilitzen habilitats distintes de les que pertocaries a priori. Per exemple, un butlletí radiofònic de noticies o la representació d’un text dramàtic són textos orals que prèviament han estat escrits- Les característiques del discurs oral i les de l’escrit es barregen segons els diferents tipus de comunicació, es a dir, s’utilitzen habilitats lingüístiques mixtes en funció del text que produïm o rebem. Així tenim que, entre la xerrada col·loquial entre els amics i la lectura en veu alta d’una comunicació en un congrés hi ha una gradació progressiva en la utilització d’habilitats lingüístiques.

La comprensió oral: escoltar

Escoltar és comprendre un missatge, i per fer-ho hem de posar en marxa un procés cognitiu de construcció de significat i d’interpretació d’un discurs pronunciat oralment.

Escoltem:

-Amb uns objectius determinats (obtenir informació, rebre una resposta, entendre quelcom).

-Amb unes expectatives concretes del que sentirem (tema, estil, tipus de llenguatge).

Junt amb l’habilitat d’escoltar s’activen altres estímuls sensorials (sorolls, olors, aparença visual, etc.) que ens donen informació per interpretar el text.

Escoltar permet la retroalimentació o feedbak amb qui parla i l’intercanvi de papers entre emissor i receptor sol ser constant.

Existeixen unes convencions socials referides a l’habilitat d’escoltar que cal posar en pràctica si volem que la comunicació reïsca.

· LES MICROHABILITATS DE LA COMPRENSIÓ ORAL

Són les estratègies que el receptor d'un discurs oral posa en marxa per a intentar comprendre el missatge en una determinada situació de comunicació:

· Reconèixer els diversos elements de la seqüència acústica

· Seleccionar entre els diversos sons, mots, expressions, etc., els que ens semblen més rellevants segons la nostra competència i els nostres interessos.

· Interpretar el contingut i la forma del discurs, és a dir, dotar de significat i coherència tots els elements que hem reconegut i seleccionat prèviament.

· Anticipar durant el discurs el que l'emissor pot anar dient (paraules, idees...) a partir de les entonacions, de l'estructura del discurs, del contingut...

· Inferir informació d'altres fonts no verbals mentre escoltem la cadena acústica i la processem.

· Retenir determinats elements del discurs que el receptor considera importants, a fi de poder-los utilitzar per interpretar altres fragments del discurs.

Per posar en pràctica aquestes microhabilitats és necessària una certa competència lingüística que permeta reconèixer, seleccionar i interpretar els diversos enunciats lingüístics.

DIDÀCTICA DE LA COMPRENSIÓ ORAL

La gran paradoxa de la didàctica de la comprensió oral és la següent: sabem que és una de les habilitats lingüístiques que l’alumnat practica més sovint; sabem que és un dels procediments instrumentals més rellevants per a aconseguir altres aprenentatges; sabem que l’alumnat hi té mancances importants. I amb tot i això no es treballa de forma específica i decidida. La causa potser es dega al fet que, a diferència de l’expressió oral o escrita, la comprensió és una habilitat difícil d’avaluar, perquè és un procés no observable externament. Partint de la base de la necessitat de treballar la comprensió oral, igual queles altres habilitats lingüístiques, apuntarem una sèrie d’orientacions didàctiques que ens ajudaran a fer realment efectius els exercicis proposats:

· L’aprenent necessita molta pràctica per desenvolupar l’habilitat d’escoltar, és per això que els exercicis proposats haurien de ser freqüents, breus (entre 5 i 10minuts n’hi ha prou) i intensius (desenvolupar microhabilitats específiques,aspectes concrets de la comprensió).

· Cal posar èmfasi en el procés de comprensió i no en el resultat de l’exercici, és adir, no és tan important que l’alumnat resolga correctament l’exercici, com que s’adone dels malentesos i que els corregesca. Per exemple, en un dictat és més important repetir el text per centrar-se en allò que no s’ha entès bé, que no sumar el nombre d’errors.

· El material utilitzat en la comprensió ha de ser real i variat. Els enregistraments i exposicions espontànies i reals, amb vacil·lacions, redundàncies, fins i tot alguna incorrecció, són millor que les preparades. A més a més, el material variat, amb què l’alumnat s’acostuma a escoltar tot tipus de llenguatges.

· Els exercicis de comprensió haurien d’acomplir algunes d’aquestescaracterístiques, com ara que l’alumnat tinga una raó per escoltar (interés,expectativa), que formule d’alguna manera visible i observable la seuacomprensió (anotant, escrivint, parlant) per tal de poder comentar, millorar i avaluar, que puga escoltar més d’una vegada per poder concentrar-se en punts determinats (pronúncia, significat, entonació...).

En posar en pràctica els exercicis de comprensió caldria seguir els passos següents: introduir el tema abans a fi de motivar-lo

· presentar de forma correcta i clara la tasca que s’ha d'efectuar

· escoltar el discurs oral un mínim de dues vegades

· realitzar la tasca demanada individualment i després comparar les respostes per parelles, en petit grup o amb tota la classe

· verificar les respostes correctes escoltant de nou el discurs oral

· i aturant-se en els punts importants.

Els exercicis mnemotècnics desenvolupen la capacitat d’atenció i retenció, a més de la comprensió. Per exemple, les endevinalles, la literatura popular (faules, cançons, auques), jocs com el telèfon (transmetre informació entre l’alumnat i veure com es va perdent), exercicis de retenció del màxim nombre de dades en una exposició.

Escoltar i produir. El resultat de la comprensió d’un text oral es pot plasmar en un dibuix, en un gràfic, en qualsevol cosa. El text oral actua d’una instrucció per produir qualsevol tipus de text, no necessàriament lingüístic.

Escoltar i transferir informació. L’alumnat, després d’escoltar el text oral, ompli,completa graelles, textos, etc, sobre una biografia, un tema polèmic, una explicació tècnica, etc.

Escollir opcions. Especialment recomanat per als textos descriptius. A partir d’un text oral l’alumnat tria l’opció amb què es correspon (personatges, paisatges, objectes,...)

Identificar errors. Consisteix a descobrir les mentides o els errors, avisatsprèviament, que hi ha en un discurs oral.

Aprenentatge cooperatiu. Enfocament metodològic nord-americà, influenciat per les tècniques de dinàmica de grups i la psicologia humanista. Es tractad’exercicis encaminats a desenvolupar les diverses habilitats necessàries per poder treballar en grup: dialogar, conversar, escoltar els altres, llegir en veu alta, prendre apunts...

Hem de pensar en els recursos tecnològics de què disposem i en llur potencialitat.

En aquest sentit, cal fer esment especial al magnetòfon, mòbil, càmera web i vídeo. Aquests mitjans ens permeten preparar-nos els nostres materials, enregistrar-los als mitjans de comunicació o en situacions de comunicació real i portar textos orals al’aula que siguen reals.

AVALUACIÓ DE LA COMPRENSIÓ ORAL

L’avaluació de la comprensió oral té un doble objectiu.

D’una banda, és necessari realitzar una avaluació diagnòstica per detectar les mancances generals de comprensió que puga tenir l’alumnat. De l’altra, també cal mesurar els progressos de comprensió que fa l’alumnat durant el curs.

Respecte al primer punt, les deficiències de comprensió tenen repercussions escolars transcendentals. Cal recordar que aquesta és una habilitat instrumental imprescindible per avançar en la majoria, si no en totes, de les àrees del currículum, i que aquestes mancances poden conduir al fracàs escolar si no s’hi posa remei.

Aquesta avaluació diagnòstica no ha de coincidir necessàriament amb una prova exhaustiva i objectiva de comprensió. N’hi ha prou amb un seguiment atent durant les primeres setmanes del curs a les pràctiques quotidianes a l’aula, que contenen innombrables situacions de comunicació de tot tipus, per prendre nota de qualsevol incidència rellevant que ocórrega.

La interferència lingüística

La interferència lingüística són els canvis en l’estructura d’una llengua ocasionats per la influència d’una segona llengua.

Les llengües en contacte s’influeixen mútuament, sobretot a nivell lèxic, però en una situació de conflicte lingüístic és la llengua dominant la que interfereix quasi exclusivament la llengua dominada, que pot acabar significativament transformada.

El paper dels mitjans de comunicació i de l’Ensenyament és molt important en aquest aspecte.

És tracta d’un procés constant i difícil de corregir perquè sovint el parlant no s’adona de la interferència i defensa com a pròpia la forma aliena.

LES INTERFERÈNCIES PODEN SER DE TRES FORMES:

La Fònica:

Consisteix en la incorporació d’elements fònics dins d’una llengua que son pròpies d’una altra. Per exemple: la nostra llengua ha incorporat, en ocasions, el so de la j del castellà en paraules com: bandeja, jefe, mejillons.

La Lèxica i semàntica

Incorporació en la llengua “b” de paraules i expressions semàntiques pròpies de la llengua “a”. Podem classificar-les en préstecs, que són paraules d’una llengua introduïdes en una altra (exemple líving-rom) i clacs, paraules estrangeres traduïdes o adaptades a la llengua pròpia. En el cas del valencià paraules pròpies del castellà: Adiós,enero, mayo,jues,tenedor,etc.

La Morfosintàctica

Quan regles o normes que no són pròpies de l’idioma, per influència del veí s’hi incorporen.

Per exemple el canvi de gènere:

valencià correcte: les anàlisis (per influència del castellà els anàlisis),

correctament: el costum (per influència del castellà la costum).

O també l’estructura sintàctica d’obligació: he d’anar al metge que per influència del castellà fem *Tinc que anar al metge.

Llengua construida

Páginas

Teoría